L'Espolsada llibres

 Plaça de l'Espolsada, 8, 08520 Corró d'Avall, Barcelona  938 46 78 61

En una de les parets de la llibreria hi ha penjat aquest pòster que va fer el Club editor ja fa uns anys i que diu: Si vols comprendre el món, llegeix ficció.Una servidora que viu perplexa, desencisada i enrabiada amb tot el que passa al món no pot deixar de llegir aquesta frase com una mena de mantra. L'assaig m'agrada per entendre com van les coses, però la ficció m'ajuda a comprendre i llegir s'ha convertit en el meu ancoratge vital. L'altre dia a la trobada de novetats amb l'editorial Periscopi, en Xavi de la Nollegiu em deia, per què vam obrir una llibreria sinó perquè fos el nostre refugi? El meu fill sovint em pregunta si em cal tenir llibres per tot arreu a casa, que els endreci al seu lloc. No sé massa què respondre-li, però sí que m'adono que en moments de grans crisis existencials els acumulo. Una pila a l'escala, una altra pila a la butaca, una altra a la taula del menjador, a la taula de cuina, a les tauletes de nit, escampats aquí i allà. Em fan companyia, m'ajuden a endreçar-me i em donen esperança en la foscor dels dies grisos que regnen el món.Aquestes setmanes he viscut a dins de dues històries d'aquestes que m'ajuden a comprendre, una té lloc durant el setge de Sarajevo i l'altra en una distopia a la República d'Irlanda on el Partit de l'Aliança Nacional ha pres el control.Papallones negresdePriscilla Morrisnarra el moment de màxima violència a la ciutat de Sarajevo quan era bombardejada, hi feia un fred insuportable, no hi havia menjar i els franctiradors campaven al seu aire. La protagonista, la Zora, una professora i artista envia la seva mare i el seu marit a Anglaterra amb la idea d'unir-s'hi quan hagi acabat el quadre que fa tant de temps que pinta. La Zora no és conscient que pot quedar atrapada a la seva pròpia ciutat, ella que és pintora i professora, ella que conviu entre cavallets, pinzells i tubs de pintura. La Zora enamorada de la ciutat multicultural de ponts, esglésies i mesquites, una ciutat preciosa que de sobte veu com el cel s'omple de papallones negres del paper cremat dels llibres de la Biblioteca Nacional després de ser bombardejada.El càntic del profetade Paul Lynch ens situa en un temps futur, a la República d'Irlanda, on el sindicat de professors està organitzant una manifestació, on tot sembla que va bé, fins que comencen a desaparèixer persones d'un dia per l'altre i la policia secreta amenaça a tots aquells que gosin contradir el nou ordre establert. En Larry, professor i sindicalista, un dia no torna a casa i aquí comença la lluita titànica de l'Eilish per buscar-lo i protegir els seus fills.El càntic del profetaés potser un dels llibres més angoixants que he llegit, d'aquells que et va tancant l'estómac i te'l recargola fins que fa mal, i és alhora una de les novel·les més ben escrites i orquestrades que he llegit, va guanyar el Booker l'any 2023.Si aPapallones negresla duresa del setge és ben palpable també ho és l'esperança en la humanitat, la capacitat de resistir i solidaritzar-se amb l'art en totes les seves formes com aliment per l'esperit quan el cos no pot més.En canvi, aEl càntic del profetacosta molt trobar la llum, la novel·la és una distopia i no obstant això, remou i sacseja perquè tot el que l'autor narra és més a prop que mai. La societat adotzenada, encerclada i desposseïda tan fàcil de manipular, oprimir i deshumanitzar.I tanmateix, a totes dues novel·les, l'esperança té nom de dona, Zora i Eilish, dues mares coratge que Bertolt Brecht hauria fet pujar a l'escenari. Dues dones capaces de tot per protegir els seus i la dignitat.Tots dos llibres exemplifiquen a la perfecció com allò més increïble pot arribar als llocs més insospitats. Els règims totalitaris no són propis només de països llunyans. Són aquí trucant a la porta mentre fem el sopar, esperem l'autobús, mirem una sèrie o no podem pagar el lloguer. La vella Europa fa dies que dona senyals d'alerta que cal comprendre i aquestes dues novel·les ens hi poden ajudar.Papallones negresdePriscilla MorrisiEl càntic del profetadePaul Lynch, totes dues traduïdes per Marc Rubió i publicades per Edicions del Periscopi. Com deia Joan Sales: "els llibres també són una arma." Aplaudim la valentia d'aquestes publicacions."La història és un testimoni silenciós de persones que no van poder marxar, és un testimoni dels que no han tingut altra opció, no pots marxar quan no tens on anar ni tens els mitjans per anar-hi."El càntic del profetade Paul Lynch

Ha plogut molt des que Elizabeth Strout va guanyar elPremi LlibreterambOlive Kitteridge, era l'any 2010 i només feia tres anys que havia obert L'Espolsada. Algú em va proposar perquè fos jurat del Premi Llibreter i recordo defensar l'Olive aferrissadament perquè aquella novel·la havia deixat un pòsit en mi que quinze anys després segueix ben viu. Strout havia guanyat el Pulitzer l'any 2009. Em va sorprendre l'estructura de la novel·la, una capsa plena de vides de gent de carn i ossos, tan reals i humans com els veïns de l'escala, els companys de feina o els clients de la llibreria.Després d'Olive Kitteridge, magníficament traduïda per Esther Tallada, han anat venint la resta de novel·les i la tenacitat d'Edicions de 1984 de no deixar de publicar-la, malgrat les vendes discretes del principi.Els germans Burgess,Em dic Lucy Barton, Tot és possible, Ai, William!, La Lucy a la vora del mar,Llum de febreriExplica-m'ho tot.Em puc imaginar quina mena de satisfacció es deu sentir publicant tota l'obra d'una autora com Strout, sempre ben traduïda per Esther Tallada, Marta Pera i Núria Busquet, no sé si som conscients de la importància de tenir-la en català tan ben editada i sota el mateix segell. El que sé del cert és l'alegria que em produeix com a lectora i com a llibretera, no he deixat mai de recomanar-la. Ara, finalment, sembla que arriba el seu moment estel·lar arran de l'última novel·la,Explica-m'ho tot. Lectores i lectors en volen més i estem venent tota l'obra i no puc ser més feliç.Dies enrere recomanava els seus llibres a una clienta i parlava de l'Olive amb tant entusiasme que una altra lectora es va pensar que era algú real. Ens passa als membres del club de lectura que parlem de l'Olive i la Lucy Barton com si les coneguéssim de tota la vida perquè són d'aquells personatges de ficció que formen part de la nostra trajectòria lectora i vital.AExplica-m'ho tot, Strout aplega els seus protagonistes sota l'aixopluc d'una novel·la pel gaudi dels seus lectors. Reunir de manera reeixida l'Olive, la Lucy i els germans Burgess en una mateix llibre no està a l'abast de tothom.Explica-m'ho totcomença amb la visita de Lucy Barton, escriptora, a Olive Kitteridge, mestra jubilada, que està en una residència per a gent gran. La Lucy la va visitant amb el pretext d'explicar-li una història que l'Olive, curiosa de mena, rep amb els braços oberts. Barton li explica tot el que passa fora de la residència, li parla dels Burgess, de l'amistat, de l'amor que no serà mai viscut, de les infàncies difícils i com d'important és reparar-les. Barton la fa posseïdora de tota una veritat que no gosa escriure en els seus llibres.Explica-m'ho totés un cant a seguir cultivant les històries com a fet inherent i social de les dones. També és un lloc, Crosby, a Maine on passen els seus llibres. És l'oralitat de les històries que s'expliquen. És l'humor en el relat. És la mirada de Strout que en la narració de la quotidianitat no perd mai l'oportunitat de posar el focus i exercir la denúncia social per allò que la preocupa com a autora i com a ciutadana. Strout fa fàcil allò que no ho és narrar l'ordinari, el quotidià, la vida dels no herois i mostrar la complexitat de la condició humana.Aquest passat mes de febrer, Strout va ser a Barcelona per presentar el llibre i la Documenta ens va fer el regal de convidar-la a parlar de la novel·la, en el marc de la celebració del cinquantè aniversari de la llibreria. Strout va estar brillant, riallera i generosa amb les respostes i explicacions. L'ovació més gran se la va endur quan va explicar que amb aquest llibre tancava tot un cicle narratiu de Crosby, però que literàriament no mataria mai l'Olive. Aquell dia vam marxar cap a casa enmig d'un diluvi, però amb la certesa de la importància de les bones protagonistes que la gent celebra un dimecres plujós d'un mes de febrer amb una llibreria plena a vessar.Si em preguntessin quin llibre voldria que fos el més venut aquest Sant Jordi... diria que la resposta és prou clara.Fe

El primer que s'ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa."De les coses que més m'agraden de la Bertrana és el somriure murri i els ulls ben vius, trobo que casen molt bé amb aquest fragment de les seves memòries que cito més amunt.A Bertrana hi vaig arribar fa molts anys des de la militància política i en plena recerca de dones referents que m'il·luminessin i m'alleugerissin el camí. Vaig topar amb una biografia d'Aurora Bertrana i a partir d'aquí, ja ho vaig voler llegir i saber tot. Nascuda l'any 1892 a Girona, Bertrana va ser fundadora d'un grup de jazz, viatgera incansable, defensora de les minories ètniques, músic, escriptora, lliure pensadora... tot un referent que havia gairebé desaparegut de les llibreries. Per sort, ara ja podem trobar bona part de la seva obra.Fa una colla d'anys vaig fer un viatge de gairebé tres setmanes pel Marroc, una de les coses que més m'entusiasmava de preparar els viatges era perdre'm per la llibreria Altaïr de Barcelona per triar i remenar a les lleixes farcides de bons llibres. Allà vaig comprar-meEl Marroc sensual i fanàtic, escrit l'any 1936 per Aurora Bertrana. Viatgera incansable i gran cronista va fer un viatge pel Marroc, va visitar les presons de dones i va conèixer els harems. L'any 1936! Vaig quedar fascinada per com s'expressava i escrivia les cròniques de viatge."M'interessen especialment els harems on les dones viuen una existència de mandra i esclavatge... M'interessen també les cabiles muntanyenques, encara lliures, parcialment, guerreres i llibertàries, algunes nòmades i rapisseres. Desitjo contemplar les emocionants solituds d'ermesa infinites."El primer gran viatge que va fer Bertrana va ser deixar la Girona natal per anar a Barcelona a estudiar música. Ella volia escriure, però el seu pare, Prudenci Bertrana, s'hi va oposar, no era un ofici per una senyoreta com ella. A Barcelona, sota el paraigua de l'escriptora i feminista Carme Karr, estudia violoncel i més tard se'n va a Ginebra a perfeccionar els coneixements musicals. A Suïssa, escriu per enyorança i per sobreviure, funda un trio de jazz que tocava en un hotel de Chamonix. Allà la visitava Monsieur Chauffat que s'havia enamorat de Bertrana després d'haver-la vist actuar. Chauffat li proposa matrimoni i Bertrana accepta perquè per primer cop a la vida, Chauffat li ofereix una estabilitat econòmica que desconeixia. La família política no l'acceptava, li feien la vida impossible i per això, convenç el marit de viatjar a la Polinèsia on Chauffat hi treballarà com enginyer. És en aquest viatge on Bertrana decideix viure no com una europea. Es proposa descobrir com viu la població autòctona gràcies a la mirada no de turista, sentir els colors i les olors de les illes del paradís. Aurora Bertrana és una dona del segle XX, pionera en molts aspectes encara ara en ple segle XXI. De l'estada a la Polinèsia escriu el llibreParadisos oceànics. Tres anys a les illes van ser la llavor del pensament llibertari i antropològic de l'autora, després de conviure i observar els nadius com vivien lliurement la sexualitat. A la tornada a Catalunya, va fer conferències que defensaven el viatge des d'un punt de vista més filosòfic. Els llibres d'aquella època la fan una escriptora única dins la literatura catalana.

Els primers cops que vaig parlar amb l'Eugènia Broggiencara treballava a Empúries. Recordo com si fos ahir, un dia que ens van citar als llibreters en un restaurant de Sant Cugat, una mena de cabana enfilada en un bosc, on vam esmorzar i ens van presentar les novetats editorials.No us enganyaré si us dic que una de les coses que primer em va cridar l'atenció de l'Eugènia eren les pigues, algú pigat com jo i que les lluïa alegrament, també com jo! M'hi vaig acostar tímidament, té un cognom que imposa respecte, però m'agradava tant com parlava dels llibres i l'entusiasme que transmetia, que no me'n vaig poder estar. Des d'aleshores no han deixat de venir els dies, les converses i coses  diverses com la primera novel·la de laMarina Espasa, la presentació més boja a la llibreria, i moltes altres complicitats.L'Eugènia fa deu anys va decidir deixar una feina en un gran grup editorial i fundar la seva pròpia editorial, L'Altra. Recordo que quan L'Espolsada en feia set, naixia L'Altra i ho vam celebrar a la llibreria amb enToni Salai l'Eduard Márquez, fent deJames Salter. Des d'aleshores i fins ara, no hem parat de compartir llibres, lectures, cerveses, vins i moments molt bonics.A la Broggi li dec molt com a lectora.Li dec haver-me descobert grans autores que ja formen part del meu univers lector:Vivian Gornick, Tove Ditlevsen, Nora Ephron, Carson McCullers, Betty Smith, Lucia Berlin, Natasha Brown, Maggie Nelson...Li agraeixo que hagi editat veus com la deXavier Mas Craviotto, Billy O'Callaghan, Bernard Maclaverty, David Chariandy, Alicia Kopf, Maria Arimany, Eduard Márquez, Alba Dedeu i Toni Salaque han format part dels nostres clubs de lectura o presentacions a la llibreria.M'emociona, profundament, que m'hagi brindat l'ocasió de compartir taula i espais únics ambMaggie 0'Farrell, Karl Ove Knausgård, Colum McCann, Pep Puig, Vivian Gornick, Lauren Groff, Giulia Caminito i Peter Orner.L'Eugènia no va sola i té la sort immensa de tenir dues persones extraordinàries a l'equip. LaVanede somriure i entusiasme  encomanadissos, sempre a punt a la comunicació, les relacions amb les llibreries, la premsa i amb als autors. LaMarinaal capdavant de L'Altra Tribu amb el saber fer, la mirada, la complicitat i a qui agraeixo que hagi editat enBernat Cormand, la Sandra Cisneros, la Tove Jansson, Judith Kerr, Benajmine Alire, Ana Pessoa, Joyce Carol Oates, Anna-Greta Winberg, entre d'altres.Dimarts l'equip de L'Altra va muntar una festa tal com són elles i això és dir molt. De fons, hi havia un carrusel de fotos que anaven passant i em vaig emocionar de veure L'Espolsada i la seva gent a tantes fotos, de tants moments viscuts i compartits. A les imatges enBernat Cormand, l'amic, l'autor que aquest juny farà tres anys que ens va deixar però que hi era molt present.Amb l'Eugènia hem rigut, ballat, celebrat però també hem compartit el dolor de la pèrdua i les penes de la vida. I això, com els llibres que publica, ens conforma com a persones.Des d'aquí un agraïment a un catàleg que no deixa de ser una forma de mirar i veure el món.Per molts anys més L'Altra editorial!Fe*Les fotos són de Nit Victorio, de la festa de dimarts amb l'equip de L'Altra i amb una representació de les llibreries.

Fa dies que aneu preguntant pel butlletí, si ja no tornaré a escriure'l, que si em passa alguna cosa... Els butlletins requereixen calma i tenir alguna cosa a dir. Els de les escriptores de L'Espolsada han sigut molt bonics de redactar i em preocupava que quan els acabés no tingués res més a oferir-vos. No vull fer un catàleg de novetats que ja podeu trobar a tot arreu, tampoc m'agrada parlar-vos de llibres que no he llegit. No és fàcil trobar l'equilibri entre la feina de la llibreria i la dimensió més literària, però aquesta setmana he anat al teatre i al cine i el meu cervell ha fet un clic. M'he dit a mi mateixa, Fe, potser si estires per aquí et sortirà alguna cosa. Avui mentre era a la dutxa, m'ha vingut la idea. Recomanar llibres. És el que sé fer.L'obra que he vist ésTots ocellsdeWajdi Mouawada La Biblioteca, en direcció d'Oriol Broggi. La meva història amb el teatre i la narrativa de Mouawad ve de lluny. Recordo com si fos ahir quan vaig veureIncendisal Romea, amb un Julio Manrique sublim i una Clara Segura que omplia l'escenari, vaig plorar a raig. És l'únic cop que recordo haver plorat al teatre, sense aturador. Aquella història em va trasbalsar de tal manera que vaig buscar el text per rellegir-lo i subratllar-lo. Després han anat venintCels, Boscos, Un obús al cor, Assedegats... el meu idil·li amb l'autor quebequès d'origen libanès s'ha anat conformant amb La Perla 29. Després va arribar la novel·laÀnimai vaig tenir el privilegi de ser membre del jurat que li va atorgar el Premi Llibreter, en traducció d'Anna Casassas, publicada per Periscopi.Als textos de Mouawad hi ha unes constants que es van repetint, la identitat, la veritat, el passat i la reparació. Són textos llargs, intensos i exigents que deuen deixar els actors extenuats i feliços alhora. Mentre els veia actuar en aquell espai petit, amb el públic tan a prop, anava pensant en tots els personatges, en totes les arestes, en totes les veritats i mentides de les que estem fets més enllà del que diguin els cromosomes. Asseguda a les grades, la meva jo amant de llapis i llibretes, s'hauria posat a prendre notes, sort que el textTots ocellsens acaba d'arribar a les llibreries per poder-hi tornar i pair la intensitat de les paraules. La llibretera i lectora que duc a dins anava fent un exercici a mesura que els personatges anaven despullant la seva ànima, els recomanava llibres, pensava en les lectures que els podrien bressolar i consolar. Hi ha un moment que a l'obra es diu: "ens reparem pels afectes" i aquestes són les lectures que els oferiria als protagonistes, jo que sempre defenso que a estimar la literatura se n'aprèn des de l'afecte.A la Wahida li regalariaUn detall menord'Adania Shibli, ed. NavonaA l'EitanEl monstre de la memòriade Yishai Sarid, Club editorAl David li faria llegirRetorn a Haifade Ghassan Kanafani, Club editorA l'Eden,Dolorde Zeruya Shalev, ed. Les HoresA la NorahKairósde Jenny Erpenbeck, ed. AngleA l'EtgarSegona persona del singularde Sayed Kashua, Edicions de 1984A la Leah,La mesura dels nostres diesde Charlotte Delbo, Club editorAl rabí, al profeta, als ocells,Apeirògonde Colum McCann, L'Altra editorial

Confesso que un dels llocs preferits de la llibretera del món mundial és el Museu Nacional d'Art de Catalunya, MNAC. Un dels museus oblidats i desconeguts per a molta gent d'aquí i per a molts turistes que només pugen a l'esplanada de l'entrada del museu per fer-se fotos de la vista panoràmica de la ciutat. D'una banda, em sap greu perquè no saben el que es perden i de l'altra, ja m'està bé perquè encara es pot visitar amb calma i sense grans aglomeracions. El museu alberga les pintures murals més importants del romànic català en unes sales de llum tènue per tal de preservar-les. Em fascinen aquestes pintures d'ulls ametllats, d'animals sorprenents i escenes d'extrema violència amb uns un tons blaus, vermells i ocres. Una tarda calorosa de l'agost de 2020, sortint del confinament, m'hi vaig passejar sola durant hores. Aquelles pintures van ser les meves companyes durant una estona que per a mi sempre serà un tros de cel. Sempre he pensat que treballar al MNAC ha de ser un privilegi, hi ha la història del nostre país en una pinacoteca magnífica.Quan la Marta Orriols va començar a pensar en la novel·la i em va comentar que la protagonista seria una restauradora d'art que treballava al MNAC vaig sentir una alegria immensa. Mentre es documentava i visitava les parts del museu que no veiem, pensava que afortunada que era que la Carme Ramells li fes de guia pel museu.Us deveu preguntar què deu tenir a veure tot això tan personal que us explico amb el llibre de la Marta Orriols. La resposta és ben fàcil: segurament és el llibre de la Marta que m'és m'ha remogut i la Joana la protagonista amb qui més m'he identificat.A la Joana li han donat el càrrec com a responsable de restauració i conservació del MNAC, té dos fills adolescents i després d'uns quants anys separada, l'exmarit li demana el divorci per casar-se amb la noia de qui espera un fill. La Joana, dins les parets del museu i entre quadres, és una dona ferma, sàvia i convençuda de si mateixa. La Joana quan surt per les portes del museu és una dona introvertida i que intenta entendre el món que l'envolta. Una dona que va viure una història fugissera amb un compositor al Japó a qui no ha tornat a veure i que no sap si és mereixedora que algú la torni a estimar.La feina la fa viatjar fins a Nova York per custodiar un autoretrat de Lluïsa Vidal, ha de vetllar que el quadre arribi en bones condicions i que s'exposi com cal. Lluny de casa, del museu, dels fills i coneguts, en un atac d'autodeterminació, decideix fer una petita escapada fora de la ciutat de Nova York moguda pel desig.La Joana amatent a l'actualitat, a les notícies que arriben de Gaza, a la violència d'un cos esquarterat trobat en un contenidor de barri, al canvi climàtic, es mira els quadres i pensa que el poder sempre l'han exercit els mateixos durant els segles amb diferents vestits.

La revistaFaristolha arribat al número 100, tota una proesa per una revista de crítica de literatura infantil i juvenil en català. Per commemorar la fita van decidir fer un número especial de cent motius per celebrar la LiJ (literatura infantil i juvenil). Cent persones vam rebre l'encàrrec des del consell de redacció de la revista de definir cent paraules al voltant de la LiJ, aquí teniu la meva:llibreria.Segons el diccionari una llibreria és: "Botiga on són venuts els llibres"; "Armari o moble destinat a guardar-hi llibres".A mi, com a les meves companyes d'ofici, ens agrada parlar de les llibreries com espais culturals on passen un munt de coses al voltant del foment, la promoció i la divulgació literària. És cert que som una botiga, també ho és que hi tenim mobles farcits de llibres que sovint fan panxa, però si observem les llibreries actualment són plenes de vida, d'activitats, de clubs, de lectures en veu alta, són espais de trobada entre autors, traductors, editors, il·lustradors i els lectors. A les llibreries hi passen moltes coses importants, hi veiem créixer infants a través dels llibres; som testimonis dels canvis vitals de molta gent a qui tenim el privilegi d'acompanyar i assessorar; som testimonis de l'evolució de l'educació, de les tendències lectores i del màrqueting editorial que tan poc ens agrada. M'agrada parlar de les llibreries com espais de resistència cultural i de comunitat, on la gent que les conforma és capaç de coses precioses per fer que tirem endavant.Aquesta setmana veia una entrevista a l'escriptoraLauren Groffi en una resposta parlava de les llibreries independents com un espai polític, és clar! És un lloc per oferir visions diferents del món, finestres a la vida d'altres persones. Sobretot, les llibreries dels països on la llibertat d'expressió es veu amenaçada pels governs. Els llibreters són alguns dels radicals pacífics del món conjuntament amb bibliotecaris i mestres.Aquestes paraules de Groff m'emocionen, m'agraden els autors que defensen les llibreries, que les trepitgen, que hi compren llibres.També m'agraden les persones que ens fan confiança, que entenen que amb el gest de comprar un llibre al mes estan contribuint a fer d'aquests espais un lloc de resistència col·lectiva. M'agraden les biblioteques i escoles que renuncien al descompte al que poden optar en benefici de la seva llibreria per poder seguir prescrivint, acompanyant i fent la nostra feina.Divuit anys després seguim aquí celebrant el nostre ofici i fent de L'Espolsada casa vostra.Amb motiu d'aquests divuit anys hem fet un punt de llibre per anotar les lectures d'aquest 2025 i amb una frase del llibre de la Marta Orriols,A l'altra banda de la por, que presentem aquest divendres21 a les 19:00h.M'agradarà molt poder saludar-vos i celebrar-nos.Fe#lespolsada18anys

Tenir Toni Morrison a L'Espolsada és un privilegi. Un homenatge particular a l'escriptora que més m'ha ensenyat sobre l'altre. El pensament de Morrison és humanista. Va lluitar per donar veu i fer visibles aquells que se'ls havia negat sistemàticament la parla i el lloc i, alhora, els va donar un espai on existir gràcies als seus llibres.Morrison va jugar a idear un paradís on ningú estigués sotmès ni per raça, ni identitat, ni gènere, un lloc on poder ser persona. Per fer-ho, va descriure el dolor, la ràbia, els abusos institucionals i les infàncies malmeses, va qüestionar el sistema penitenciari i va intentar reparar els greuges als que la població afrodescendent havia estat sotmesa.La literatura de Morrison no deixa indiferent, fins al punt que en alguns estats, escoles i instituts està prohibida perquè mostra les flaqueses de la nació. Els Estats Units, un dels països més importants del món, construït i fet a partir d'un genocidi, colons europeus, esclaus portats d'arreu i que gosa parlar de supremacisme blanc quan sense els Altres no serien.Toni Morrison, l'escriptora, divorciada quan esperava el segon fill i el primer no arribava als dos anys, va treballar d'editora durant 19 anys a Random House. La primera editora negra de la casa, feina que li permetia pagar les factures i educar els fills. L'activista que no sortia a manifestar-se, però que va decidir publicar un llibre que canviaria moltes coses,The Black book; l'editora que incorporaria les veus de la dissidència al catàleg com la d'Angela Davis, a qui editaria i se'n faria amiga.Morrison, la mestressa de casa amb un llapis sempre a punt, tal com la descriuen els amics, per quan arribés una idea poder-la escriure. La que es llevava de matinada per crear abans de dur els fills a l'escola i entrar a treballar; la que amb els diners de la primera novel·la va pagar un viatge als seus pares i als seus fills a l'illa d'Aruba, on per primera vegada la seva mare seria servida per algú altre; l'autora que després de tres novel·les va poder deixar la feina a l'editorial i es va alliberar a si mateixa; la que quan l'editor la trucava per saber com anava l'escriptura li deia: ara no que estic fent un pastís; la que feia música amb les paraules i escrivia novel·les amb sonoritat pròpia. La primera afroamericana a guanyar el Premi Nobel de literatura explicant què significa ser dona i negra.Entendre l'obra de Morrison no és només llegir-la és també escoltar-ne la musicalitat. És saber la importància de tenir un nom. La tria dels noms en la seva obra no és mai en va, els esclaus no tenien nom propi ja que els posaven el dels seus amos, a les novel·les de Morrison tothom té un nom pensat i triat.

El 23 d'octubre de 2020 un amic m'escrivia dins d'un llibre de Maria-Mercè Marçal: "Que en la paraula escrita, sempre hi trobis acaronament."L'any 2020 el món es va aturar i el meu, en particular, es va capgirar. Dels poemes de la Marçal i dels escrits aSota el signe del dracen vaig aprendre moltes coses i vaig decidir que ja mai més acceptaria viure d'una determinada manera. La Marçal hi va aportar la paraula escrita, l'evidència i la bellesa del dolor que et fa renéixer."Enguany tornaré a resseguir, amb discontínua intensitat, el trànsit del verd al vermell i al coure de les vinyes verdes, l'espurneig groc de la mimosa al febrer, estalonada ben aviat pel rosa malva dels arbres de Judea. El seguici esblaimat dels lilàs. El morat viu de les buguenvíl·lies. Viratges sense aturall. Primaveres d'estiu, primaveres d'hivern que s'escampen arreu en reminiscències."La Marçal sempre ha estat a prop meu per la poesia, per la consciència nacional i social. És una de les grans poetes del país que no tothom se l'ha fet seva pels seus clars posicionaments. Li va tocar viure i escriure en un país que sortia de la grisor del franquisme i que no estava preparat pels versos d'una poeta que no temia parlar de res. La Marçal i la Roig. Tinc la sensació que d'aquí uns anys tindran el ple reconeixement que es mereixen. A totes dues se les va endur un càncer maleït, la Marçal va ser capaç de fer poesia de la malaltia i del dolor, uns versos que ressonen amb força i valentia aRaó del cos."Res no et serà pres: vindrà tan solsl'instant d'obrirdòcilment la mài alliberarla memòria de l'aiguaperquè es retrobi aiguad'alta mar."Escolteuun dels poemes sobre el càncer que interpreta amb delicadesa Sílvia Pérez Cruz.De Marçal m'interessa tot: el compromís, la lluita, la passió, la lectura, l'admiració per altres autores, el diàleg constant amb la literatura i les ganes de viure i de passar-s'ho bé. No va arribar als quaranta-sis anys, i en canvi, ens ha deixat un llegat intel·lectual i literari com si hagués viscut tot un segle.M'agrada la Marçal arrelada a la terra, a la consciència lingüística i al món, els seus últims versos van ser dedicats a Bòsnia i al conflicte dels Balcans. Militant de la vida i la poesia, va viure amb compromís, mare en solitari de l'Heura, acompanyada d'un grup de dones que n'hi deia bruixes. Fundadora de Llibres del Mall, una editorial on la poesia no canònica va tenir un espai.Us recomano vivamentContra la inèrcia, textos polítics (1979-1980)iSota el signe del drac, proses crítiques(1985-1997)i que us submergiu en la seva poesia a glopets.IXLes hores dansensobre la meva pelli ve la solitudde peus menuts,sense sabates...

Al cor del Raval hi ha un trosset del Líban on prendre cafè aromatitzat amb cardamom després de fer un àpat boníssim. Dijous hi vam dinar, però sobretot vam escoltar un periodista que ha escrit un dels llibres més contundents, colpidors i de veritat que he llegit amb molt de temps. Un llibre que m'ha permès posar paraules a la ràbia que sento i a la incomprensió davant d'un món del que voldria baixar-ne. Per uns moments, en aquell raconet vaig intuir el món en què voldria viure.Omar El Akkad, periodista nascut a Egipte viu als Estats Units, des d'on ha fet de corresponsal de guerra per diferents mitjans i ha sigut testimoni dels horrors que cap de nosaltres ens podem imaginar, en especial a la franja de Gaza.Algun dia, quan ja no sigui perillós, quan dir les coses pel seu nom ja no tingui conseqüències, quan sigui massa tard per exigir responsabilitats a ningú,tothom hi haurà estat sempre en contra. No se m'acut un títol més clarificador i que faci de mirall quan ens preguntem a nosaltres mateixos sobre conflictes del passat i ens diem, per què no hi van fer res? Perquè la següent pregunta és i nosaltres, què hi estem fent? Com ens va dir Omar El Akkad en el dinar "Res és prou i alhora tot compta." Un escriptor escrivint i denunciant les injustícies, un editor publicant llibres valents, gent amb projecció alçant la veu abans no sigui massa tard, llibreteres posant llibres a les mans dels lectors que volen despertar de l'anestèsia col·lectiva de la societat, periodistes fent servir la força de les paraules. Som uns privilegiats perquè les bombes no cauen damunt nostre i és aquest privilegi el que ens hauria de fer alçar per demanar que s'apliquin les lleis internacionals vigents i sortir al carrer tantes vegades com calgui per dir prou!Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contraés un llibre necessari, important, d'aquells que incomoda als que tenim el privilegi d'haver nascut en aquesta riba de la Mediterrània, una lectura que fa trontollar totes les accepcions de la paraula llibertat.Amb divuit anys d'ofici, he tingut l'ocasió de compartir taula amb molts autors, però no en recordo cap amb la mirada de tristesa i desassossec d'Omar El Akkad, un home pausat, de veu suau i discurs contundent capaç de veure brots de canvi i esperança que emergeixen a poc a poc.Escric aquest correu amb el regust del cafè aromatitzat que m'ha portat records d'un viatge a Síria, fent un cafè amb cardamom sota d'un arbre i jugant al Backgammon amb els avis d'una ciutat que les bombes van escombrar. Feu-me un favor i llegiu-vos aquest llibre.

Características:

Acceso para sillas de ruedas Amigable con la comunidad LGTBI+ Espacio seguro para personas transgénero Se identifica como de propietarias mujeres Pagos con móvil vía NFC Tarjetas de crédito Tarjetas de débito Visita rápida Recogida en tienda